Hi havia un ocell petitó que vivia al bosc. Cada matí anava a buscar menjar. Primer tot anava bé, era molt feliç, però al cap d’un temps, uns ocellots més grans que ell el van començar a molestar. Primer començaven amb insults, més endavant a agredir-lo, llançant-li tot tipus d’objectes per fer-li mal i fins i tot el llançaven al riu i el feien aguantar uns minuts sense respiració. No cal dir que l’ocellet s’ho passava molt malament i cada nit, quan arribava a casa seva, plorava. Tot va canviar però, quan un dia de tempesta, van aparèixer dues àguiles reals enormes que, al veure el sofriment per on feien passar els ocellots al petit ocellet, van llançar-los sense pietat al fons del riu on gairebé s’ofegaren. Des d’aquell dia, els ocellots no molestaren mai més al petit ocell.
Moralitat: No facis als altres el quqe no vols que facin amb tu.
Hi havia un ocell petitó que vivia al bosc. Cada matí anava a buscar menjar. Primer tot anava bé, era molt feliç, però al cap d’un temps, uns ocellots més grans que ell el van començar a molestar. Primer començaven amb insults, més endavant a agredir-lo, llançant-li tot tipus d’objectes per fer-li mal i fins i tot el llançaven al riu i el feien aguantar uns minuts sense respiració. No cal dir que l’ocellet s’ho passava molt malament i cada nit, quan arribava a casa seva, plorava. Tot va canviar però, quan un dia de tempesta, van aparèixer dues àguiles reals enormes que, al veure el sofriment per on feien passar els ocellots al petit ocellet, van llançar-los sense pietat al fons del riu on gairebé s’ofegaren. Des d’aquell dia, els ocellots no molestaren mai més al petit ocell.
Moralitat: No facis als altres el quqe no vols que facin amb tu.
Aquest llibre m’ha agradat molt pel seu misteri i per l’argument però, sobretot, perquè l’autor ha aconseguit introduir-me en la historia com si fos un personatge més. En alguns moments he passat pànic pel que li pogués passar a algun dels personatges.
Des del primer moment, el llibre m’ha resultat molt adictiu i m’ha sorprès el final que, tot i ser trist, m’ha semblat molt original.
També m’ha agradat molt la relació del Max amb la seva germana gran Alícia, el fet que, gràcies a la història, els dos germans estiguin més units i tinguin la sensació que es tenen l’un a l’altre.
El que menys m’ha agradat ha sigut que la Irina s’ha passat gairebé tota la història a l’hospital amb els pares ja que sembla un recurs per apartar-los des la historia i que el gat en un principi té molta importància i al final no ha tingut cap repercussió den el desenvolupament en la historia.
Tot i això, m’ha semblat un dels millors llibres que he llegit.
